Temari de proves selectives 2023-2024

Temari de proves selectives 2023-2024 139 NORMATIVA QUE S’UTILITZA - Constitució Espanyola de 1978 - Reial decret legislatiu 7/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei del sòl i rehabilitació urbana - Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya - Decret 305/2006, de 18 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’urbanisme de Catalunya INSTRUMENTS DE PLANEJAMENT URBANÍSTIC GENERAL El pla urbanístic és la figura central de tota l’activitat urbanística i el planejament és l’instrument essencial de classificació del sòl. És el pla el que defineix la destinació del sòl, el que divideix el territori en zones i en determina la destinació de cada una, el que delimita el perímetre de les zones i la reglamentació de l’ús de cada una. El pla urbanístic, segons Gifreu Font , “adquireix una importància capital a partir de la promulgació de la Llei del sòl de 1956, entre altres raons perquè després d’aquesta llei la propietat del sòl es deixa de basar exclusivament en la concepció heretada de la tradició del dret romà, on la propietat es manifestava com un dret quasi absolut que atorgava al seu titular plenes facultats de disposició, d’ús i de gaudi del bé sobre el qual requeia”. L’article 348 del CCiv estableix que “la propietat és el dret de gaudir i disposar d’alguna cosa sense més limitacions que les que estableixen les lleis”. Aquesta formulació legal tan favorable als interessos particulars perd vigència davant la incorporació de la funció social al contingut del dret de propietat, primer amb la Llei de sòl de 1956 i després amb la Constitució espanyola (article 33.2). Malgrat els esforços de planificació i de gestió desenvolupats després de l’aprovació de la Llei del sòl de 1956, el canvi introduït pel legislador urbanístic va ser insuficient, i la Llei 19/1975, de 2 de maig, de reforma de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana (Llei del sòl de 1975), va establir que els plans es conceben com a instruments sense termini de vigència fix, més oberts, que permeten la introducció de circumstàncies noves i imprevistes i amb estratègies d’implementació a diferents terminis (curt, mitjà i llarg) en funció de la classe de sòl i el grau de programació, i són susceptibles d’incorporar fórmules d’urbanisme concertat. Totes aquestes millores han tingut com a objectiu facilitar en el planejament el compliment de la missió as- signada per aquelles lleis que per si soles no la poden dur a terme: la normativa urbanística indica la classi- ficació i la qualificació del sòl, els diferents sistemes urbanístics, quines funcions han de realitzar els plans, la tipologia, la documentació que han de contenir, els tràmits que cal seguir per a una correcta formulació i aprovació, i els requisits d’eficàcia. Pel que fa a la naturalesa jurídica dels plans urbanístics, les posicions doctrinals s’han dividit entre els defen- sors del caràcter normatiu dels plans —postura majoritària avalada pel Consell d’Estat i la jurisprudència del Tribunal Suprem— i els que advoquen per considerar-los simples actes administratius. Actualment, però, no es posa en dubte la pertinença dels plans a l’ordenament jurídic urbanístic, reconegut plenament el seu caràcter normatiu des de la STC 56/1986, de 13 de maig, com a veritables disposicions de caràcter general reguladores del destí i l’aprofitament del sòl: la remissió normativa que les lleis realitzen als plans, la seva vigència indefinida, l’eficàcia erga omnes de les seves determinacions, la seva inderogabilitat singular, la possibilitat d’impugnació indirecta i el requisit de la publicitat d’algun dels seus documents de- canten la balança a favor del caràcter normatiu dels plans.