Temari de proves selectives 2026 280 Per què? Article 12.3 LPAC: contra les disposicions de caràcter general no escau recurs per via administrativa. Impugnació indirecta També es poden impugnar per via administrativa, mitjançant recurs potestatiu de reposició, els actes d’aplicació de l’ordenança sobre la base de la seva il·legalitat, i amb recurs contenciós administratiu contra la desestimació del recurs de reposició interposat per via administrativa, com, per exemple, quan s’impugna una multa per infracció d’una ordenança al·legant la il·legalitat del seu contingut. Si el jutge estima aquest recurs, pot instar l’Ajuntament a derogar l’ordenança per il·legal. EL REGLAMENT ORGÀNIC La manera com les EELL, i concretament els municipis, manifesten la seva potestat d’organització són els reglaments orgànics municipals, l’aprovació dels quals correspon al ple (art. 22.2.d LRBRL) per majoria absoluta. Recordeu: la sentència del Tribunal Suprem de 27 de març de 1985 fixa la doctrina següent: “La potestat reglamentària atribuïda per llei als ens locals —implícitament reconeguda per l’article 137 CE, que dota d’autonomia els municipis per a la gestió dels seus interessos propis— pot actuar per part de les corporacions sota la modalitat de reglament administratiu o independent, quan es tracta de normes ad intra (aspectes pròpiament organitzatius i també relacions de supremacia o de subjecció especial), atès que és en aquestes relacions, que es poden caracteritzar com de funcionament o instrumentals, on es pot reconèixer a l’Administració una llibertat de disposició normativa que es tradueix en la producció de reglaments organitzatius o praepter legem sense necessitat d’una habilitació prèvia o cobertura legal diferents de la primera atribució per llei de la potestat reglamentària”. A l’hora de respectar les normes bàsiques d’organització municipal, quines prevalen, les normes d’organització complementàries de la Llei autonòmica municipal o les normes d’organització que conté el Reglament orgànic municipal? És per la vinculació directa de la potestat reglamentària organitzadora amb l’autonomia local que els articles 20.2 i 32.2 LRBRL, en la redacció originària, atribueixen al reglament orgànic primacia sobre les lleis de les CCAA de règim local. La STC 214/1989, de 21 de desembre, però, va assenyalar que, pel que fa a l’organització municipal, l’ordre constitucional de distribució de competències es fonamenta en el reconeixement de tres àmbits normatius, corresponents a la legislació bàsica de l’Estat, la legislació de desenvolupament de les CCAA i la potestat reglamentària dels municipis, aquesta última, inherent a l’autonomia que la CE els garanteix en l’article 140. D’acord amb el model constitucional anterior, l’article 20 LRBRL estableix els òrgans municipals de caràcter necessari i reconeix la potestat d’autoorganització complementària que correspon als mateixos municipis. I, així mateix, reconeix la potestat legislativa de les CCAA perquè puguin establir una organització complementària a la de caràcter bàsic o necessari. En conseqüència, i segons aquesta doctrina, els reglaments orgànics queden subordinats no tan sols a la LRBRL, sinó també a la legislació autonòmica, tot i que aquesta no pot ser-ne desconeixedora o envair l’àmbit reservat a l’autonomia organitzativa municipal. Si s’entra en l’anàlisi, cal dir que els reglaments orgànics municipals no són un instrument d’aprovació obligatori, sinó voluntari, que adapta l’organització de l’ajuntament a les seves necessitats sense contravenir a la LRBRL.
RkJQdWJsaXNoZXIy MzkyOTU=