Temari de proves selectives 2026 242 OBJECTE Pot ser l’objecte d’una expropiació, segons l’article 1.1 LEF, “qualsevol forma de privació singular de la propietat privada o de drets o interessos patrimonials legítims, siguin quines siguin les persones o les entitats a què pertanyin, ordenada imperativament, impliqui venda, permuta, cens, arrendament, ocupació temporal o mera cessació del seu exercici”. Aquesta formulació ha permès considerar expropiable qualsevol tipus de drets de naturalesa patrimonial, però no els drets de naturalesa no patrimonial, que són els de la personalitat i familiars. Val a dir que es pot conservar aquell dret real sobre l’objecte expropiat en què es donin els requisits següents: • Que resulti compatible amb la destinació que s’hagi de donar al bé. • Que hi hagi acord entre l’expropiant i el titular del dret. Aquest dret patrimonial s’ha d’integrar al patrimoni privat del seu titular. Així, el domini públic no és expropiable, però sí tots els béns privats de titularitat pública. En aquest sentit, l’article 132 de la CE reserva a una norma amb rang de llei el règim jurídic del domini públic, d’acord amb els principis d’inalienabilitat, imprescriptibilitat i inembargabilitat, atès que sempre cal la desafectació d’un bé de domini públic perquè pugui ser alienat —en aquest cas, expropiat. Regeix el principi general que, sigui el que sigui el que s’expropia, s’adquireix lliure de càrregues, cosa que significa que l’expropiació n’extingeix totes les càrregues i tots els drets anteriors, que es converteixen, per ministeri de la llei, en drets sobre el preu just. Si hi ha discrepàncies, l’Administració pot consignar el preu fins que es resolguin. CAUSA DE L’EXPROPIACIÓ La causa que legitima l’expropiació d’un bé o d’un dret ha de ser el motiu o la finalitat que justifica el sacrifici del bé o del dret a favor de l’Administració. La llei preveu dues causes, la declaració d’utilitat pública o l’interès social, que no defineix, però que s’han de declarar abans de l’inici del procediment expropiador (art. 9 LEF). Per “utilitat pública” s’entenen les exigències del funcionament de l’Administració (obres o serveis públics) o dels seus concessionaris. Per “interès social” s’entén qualsevol forma d’interès que preval sobre qualsevol interès individual del propietari. La declaració d’utilitat pública i/o la d’interès social s’han d’efectuar per llei o bé, i cas per cas, per categories determinades d’obres, serveis o concessions, i s’entén implícita, en relació amb l’expropiació d’immobles, en tots els plans d’obres i serveis de l’Estat, de la província i dels municipis. No obstant això, la sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2001 remarca que no n’hi ha prou que una llei declari genèricament la utilitat pública per a la realització de determinades obres i serveis, sinó que cal concretar-les en cada cas.
RkJQdWJsaXNoZXIy MzkyOTU=