Temari de proves selectives 2026 41 No es pot confondre aquest supòsit amb el d’impossibilitat sobrevinguda, que es produeix posteriorment. En aquest cas, no es tracta pròpiament d’un supòsit de nul·litat en virtut d’aquest precepte —ja que l’acte era correcte en el moment en què va ser dictat—, sinó d’ineficàcia com a conseqüència de la impossibilitat sobrevinguda. • Actes que siguin constitutius d’infracció penal o es dictin com a conseqüència d’una infracció penal. - Els actes administratius que, en si mateixos, constitueixin una infracció penal. - Els actes que, sense ser en si mateixos delictius, es dictin com a conseqüència d’un delicte. L’existència d’una infracció penal és essencial perquè es produeixi aquest supòsit, que exigeix que la infracció hagi estat declarada per sentència judicial ferma. La doctrina ha postulat que la nul·litat de l’acte per aquest motiu no pot ser declarada per la mateixa administració o per òrgans de l’ordre jurisdiccional contenciós administratiu, ja que l’apreciació de l’il·lícit penal ha de ser efectuada per la jurisdicció competent —la penal— i la sentència ha de ser ferma. • Actes que es dictin prescindint, totalment i absolutament, del procediment establert legalment o de les normes que contenen les regles essencials per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats. Aquest cas conté, en realitat, dos supòsits diferents de nul·litat. El primer es refereix als actes que es dicten prescindint totalment i absolutament del procediment legalment establert, si bé és evident que l’Administració no sol prescindir totalment i absolutament del procediment, sinó que almenys fa un mínim dels tràmits que l’integren. Per això la doctrina i la jurisprudència assenyalen que l’expressió legal relativa a l’absència total i absoluta del procediment establert s’ha d’entendre referida a l’omissió de tràmits essencials que integren aquest procediment, sense els quals és inidentificable. El segon supòsit té a veure amb el fet de dictar un acte prescindint totalment i absolutament de les normes essencials per a la formació de la voluntat dels òrgans col·legiats. En realitat, aquest supòsit no és sinó una concreció de l’anterior per a aquell cas particular en què és un òrgan col·legiat el que dicta l’acte. N’hi ha prou que una sola d’aquestes regles essencials s’hagi vulnerat perquè la infracció desencadeni la plena nul·litat de l’acte. D’acord amb una jurisprudència reiterada i constant (SSTS 13 gener 1997, 22 de setembre de 1998, entre moltes altres), les infraccions poden ser: - relatives a la convocatòria de la sessió de l’òrgan col·legiat; - relatives a la composició de l’òrgan; - relatives al quòrum d’assistència i de votació; - relatives a la posada a disposició dels membres de l’òrgan col·legiat de la informació referida a l’acord que s’ha d’adoptar.
RkJQdWJsaXNoZXIy MzkyOTU=