Temari de proves selectives 2026 128 L’ordenació del territori fa referència a les grans magnituds, a la provisió d’infraestructures bàsiques que han de configurar el desenvolupament d’un marc territorial regional en funció de les seves característiques. L’urbanisme, en canvi, es refereix a una magnitud local, a un espai de convivència humana, i comporta una acció pública destinada a regular l’ús del sòl de forma directa, precisa i vinculant. La doctrina estatal està dividida al voltant de les concepcions d’ordenació del territori i de la seva articulació amb l’urbanisme: • Un primer grup considera que l’ordenació del territori ha sorgit com a evolució lògica de l’urbanisme, en haver-se superat definitivament el nivell local d’ordenació territorial i haver-se arribat a un nivell regional. • Un segon grup és integrat per les posicions doctrinals que troben un element diferenciador en l’ordenació del territori respecte a l’ordenació urbanística, un plus substancial o de fons, uns objectius diferents, una nova funció pública de l’ordenació de l’espai amb unes perspectives radicalment innovadores. • Un tercer grup considera que l’ordenació del territori és una funció pública global, integral, antropocèntrica i finalista, que té com a objecte la consecució d’una millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans, és a dir, de la formació social en general. En termes generals es diferencien en: Plans TERRITORIALS Plans URBANÍSTICS Àmbit Supramunicipal Municipal Competència Autonòmica Municipal Finalitat Coordinació Ordenació Destinació AAPP Ciutadans Incidència Mediata Immediata Legislació Llei 23/1983 Decret leg. 1/2010 En l’ordenació del territori hi ha dos punts clau: • La coordinació dels factors merament territorials o físics amb els econòmics i socials, l’harmonització de les actuacions dels diferents nivells de l’administració territorial i l’harmonització d’aquests nivells amb la iniciativa privada. • La planificació. El pla és la tècnica per excel·lència de l’ordenació territorial. La competència en matèria de planificació territorial ha estat desenvolupada per un gran nombre de lleis autonòmiques, totes les quals, en més o menys mesura, són fruit de la doctrina derivada de la STC 61/1997, que sembla considerar inadmissible qualsevol actuació estatal de planificació que condicioni la política territorial de les CCAA.
RkJQdWJsaXNoZXIy MzkyOTU=